Travessa Núria-Queralt. 30 juny - 1 juliol 2007

Els 91,6 km i 8.045 m de desnivell acumulat

Això que veieu aquí dalt no és l'índex de la borsa de Tòquio ni el del preu del petroli. Aquest impressionant "dents de serra" és el perfil de la Travessa de Núria a Queralt.
Organitzada per l'Associació de muntanyencs berguedans, és una de les proves de referència del calendari de curses per muntanya de tot l'Estat, amb 91, 6 kms de recorregut per les comarques del Ripollès, la Cerdanya i el Berguedà, 8.045 m de desnivell acumulat i un temps mitjà per participant de 19 hores.

Els Fondistes es van anar preparant durant la primavera, després del bon estat de fons físic obtingut a la Marató de París i a la Travessa del Montseny, amb llargues sessions d'entreno per la Serra de Marina, cada tarda, cada dissabte, anant de Vilassar de Dalt a Teià, a Vilanova del Vallès, a Cabrils o a Vallrromanes, pujant a Sant Mateu, a Burriac, a Sèllecs o a Montcabrer. Tot s'hi valia, el cas era anar sumant quilòmetres de recorregut i metres de desnivell, ja que a tots els hi esperava el temible Pas dels Lladres, present al cap de tothom als entrenos.

Davant d'un repte com aquest sempre apareixen els dubtes, si estem o no preparats, si aguantarem, si farà mal temps, si ens quedarem sols, si ens perdrem o si ens fotrem alguna patacada. L'experiència viscuda fa dos anys en aquesta prova fa calmar una mica les inquietuds, al menys coneixem el recorregut, els obstacles més durs i els trams per relaxar-se una mica.

Dissabte al migdia surtia l'expedició dels Fondistes de Vilassar de Dalt cap a la Vall de Núria: Toni, Pere, Paco, Diego i Fran, debutant aquesta edició, amb l'objectiu de baixar els temps aconseguits fa dos anys i en Fran en poder acabar íntegre la prova.

Alguns núvols intimidatoris envoltant el Puigmal, avisant que a dalt les coses podrien posar-se molt dures. Relaixant viatge en el cremallera des de Queralbs, compartint les primeres impressions amb d'altres corredors. Molta gent a l'arribada a Núria, visitants del dia, corredors i acompanyants.

Tarja de control d'en Fran

Un bon entrepà per agafar forces, bon profit

Cues al restaurant, entrepans energètics i moment de començar amb el ritual dels preparatius: omplir la motxilla amb aigua o isotònics, posar-se vaselina als llocs de fricció, assegura-se de que no faltava res, l'obligada visita al wc i acreditació i recollida de la cartolina de cursa per segellar als controls.

Vídeo del repte de Núria: s'admeten apostes, moments de relaxació enmig dels nervis abans de la sortida. Guanyaran ells?

Gent de tot arreu, 5 de Vilassar de Dalt, "¿qué heu vingut tot el poble?", diu el de les cartolines. Pensarà què fan aquest de la costa aquí...

Pere, Paco, Fran, Diego i Toni, preparats per a sortir

Tàctica per a la sortida, esplanada al costat de l'ermita de Sant Gil, camí de pujada de 2 m d'ample durant els primers 100 m i després un sender: això serà un embut, segur.

Els corredors davant de Sant Gil, punt de sortida

Però, ben posicionats, els nostres corredors surten en el grup capdavanter i no tenen gaires problemes per arribar tots al sender entre els 20-30 primers. Darrere en vénen 500 corredors més.

Embut només sortir, els corredors enfilen el camí de Fontalba

Campi qui pugui, ajudats pels seus bastons, pujant i baixant en un tram mixte, trobant-se amb caminants sorpresos davant d'aquesta gentada corrent a més de 2.000 metres d'altitud, vorejant el Puigmal i enfilant el camí cap a la Coma de Fontalba que, de cop, s'apareix de l'altre costat de la vall amb els primers corredors passant per sobre de les fonts, que, malgrat els núvols, fan una brillantor de plata al mig del pendent.

Fontalba

Sembla que davant es pot trobar en Paco, la resta reconeix la seva samarreta: sí, és ell.

La cursa comença a estirar-se pujant la Collada de Fontalba, amb el terra molt humit, buscant la manera d'evitar enfonçar-se amb els peus al fang. Forta pujada i les vaques observant els corredors arribant als Planassos, primer punt des d'on es pot mirar de reull el Pas dels Lladres.

Fort pendent a la Jaça del Ginestar

Però abans s'havia de baixar una mica, cap a la Jaça del Ginestar, gaudint d'un molt estret sender i les vistes d'una cascada molt maca.

En Paco davant, el grup li crida, es para un moment, diu alguna cosa i fa fotos.

El Pas dels Lladres, a dalt de tot

De seguida, arribada al 1er control, no cal segellar res, però hi tenen xocolates i codonyat: compte, que vé el Pas dels Lladres: 600 m. de pujada violenta. Sí, violenta, el pendent, la muntanya, la roca, el desnivell, les dimensions, la filera molt petita de corredors pujant. En Paco sempre davant, la resta pujant amb èxit, sembla que hi van bé.
.
El pendent és demoledor, però en acabar-se s'apareix un cérvol donant salts, ell sembla molt més espantat que els corredors, però, ¿no s'havia acabat? No, la pujada deixa de ser tan vertical, però continua .
.

A dalt es pot veure la silueta dels que ja han arribat al Pas dels Lladres, cim de la cursa, amb 2.590m.

Pere i Diego

L'arribada a dalt dels nostres és feliç, tornant la vista enrere s'apareix el Puigmal i de mica en mica van arribant els nostres.
.

El cim del Puigmal, tapat pels núvols

Això és sentir-se al cel. En Toni, damnificat en aquesta pujada, va arribar i contactar finalment amb la resta.
Una vegada assolit el primer objectiu gros s'havia de pensar que encara hi quedaven 79 kms i les ombres començaven a invadir els fons de les valls.En Paco va esperar la resta del grup per saber com anava tot, després va tornar a destacar-se.

Baixant cap a la Collada de Toses

A dalt, un sol espectacular, veient la Cerdanya, el Cadí, amb cada cama a un cantó de la frontera amb França, remuntadors de l'estació d'esquí d'Er i descens amb tobogans en direcció a la Collada de Toses, següent punt d'avituallament. Paisatges increïbles de la més alta muntanya, animats per ells mateixos i per les vaques, passant per Gorrablanc, Pla de les Salines, Coma-Morera, Coll de la Creu de Meians i Pla de la Bassa: dubtes, comença a haver-hi més vegetació i bosc, es perden les marques, però amb l'ajuda de tots es retroben amb el bon camí i baixen drets a la Collada de Toses, on espera el 2n control, amb talls de síndria, aigua i Paco.

Paco, gairebé tot el recorregut en solitari

El grup va sortir compacte per la carretera de la Molina. Des del Pas dels Lladres no han parat de córrer i cadascú intenta evaluar les seves forces en aquesta mitja pujada per carretera.
Abans d'arribar a la cruïlla del Pla d'Anyella en Paco es va unir amb un grupet que venia corrent. La resta del grup ja no el va tornar a veure fins la meta de Berga.
En aquest moment començava una forta pujada cap a la Costa Rasa, ja dintre de l'espai esquiable de la Molina. Els nostres anaven forts, Paco sempre davant i la resta donant canya a la muntanya. A dalt algun dubte, però de seguida trobant-se en el bon camí, ara per la pedregosa baixada del Torrent Negre, a l'hivern una de les pistes de l'estació: vall molt tancada i rocallosa, molt de silenci, sense vent, pocs corredors, sensacions de soledat i foscor al fons de la vall, abans de començar la penosa pujada pel Torrent de Coll de Pal, ple de pedres i branques remogudes, avançant encara algun corredor tocat i no deixant aproximar-se els que venien darrere.
Els nostres van arribar al control 3, a Coma Bella, abans de la collada, Paco sempre davant. Aquí es feia de nit, primera sensació de fred, a 2.000 m d'altitud, amb el so de les vaques i la gent canviant impressions. Xocolates, síndria, repostatge dels dipòsits de les motxilles i neteja de les sabates, treient els paravents, semblava que faria fred.
I tornar a pujar, per poca estona, fins arribar al Coll de Pal.

El Coll de Pal

Després d'anar corrent per la muntanya la baixada per la carretera va donar ales als nostres fondistes. Aquí va ser en Fran qui va patir de debò, la resta baixava molt ràpid i ell es va quedar enrere, però quan la cursa va sortir de nou de la carretera, en un camí de pujada va poder enganxar amb els seus companys i un grupet que semblava conèixer la baixada cap el Refugi del Rebost, pel mig del bosc, ja dintre del Parc del Cadí- Moixeró, quan els últims llums del dia encara deixaven entreveure la silueta feroç del Cadí, del Pedraforca i, més lluny, dels Rasos de Peguera, següents objectius que haurien de superar. Els llums de la Central de Cerc anunciaven la nit i els nostres arribaven al Refugi del Rebost, control 4.

El Refugi del Rebost, però de dia

Molta síndria, molt dolça, i beguda de cola, sucre i cafeina, era lo que demanava la fisiologia dels nostres atletes; estratègies per a la baixada al riu de Grèixer pel Bac de Diví, esperar-se algú qui coneixès el bosc o anar tirant i arriscar. Amb els frontals de LEDS ja col.locats al cap i en Paco davant sense problemes, la resta baixava pels barrancs i els corriols buscant el riu, travessant el revolt de la carretera...

En la foscor de la nit, baixant pel mig del bosc, van trobar-se amb la carretera

...seguint les marques fins arribar a un clar, un prat maleït on es van despistar els nostres, agafant un camí equivocat amb 20 corredors més darrere.Ningú veia les marques, mala sort, calia tornar enrere, però pujant, fins trobar la desfilada de llumenetes del gruix de la cursa que baixava dreta cap al riu. Llàstima, van perdre mitja hora.
Passant per sota de la carretera del tunel i pel riu i de seguida el control 5, al km 45, equador de la cursa, la temperatura ja havia pujat i enrere quedava la descomunal baixada per la muntanya, de 10 km i 1.100 m de desnivell des del Coll de Pal.

Pujant cap al Coll d'Escriu, aquí a la llum del sol, ells de nit

Paco continuava amb el grup capdavanter, i la resta, agrupats, encaraven la segona part de la cursa, un continu puja-baixa autènticament demoledor, amb uns moments on els telèfons mòbils i el camí van permetre el contacte dels fondistes amb les seves famílies. Camí tou abans de començar la pujada cap al Coll d'Escriu, 500 m de desnivell molt vertical per un camí de muntanya amb molts revolts, veient per dalt a corredors per avançar i per baix als que s'aproximaven; de tant en tant les penyes del Cadí, il.luminades per la lluna, s'apareixien enmig dels arbres. Els nostres van pujar, arribant per goteig a dalt, Diego començava a quedar-se enrere, però a dalt es van tornar a reagrupar per enfilar la baixada de forma vertiginosa cap al riu dels Empedrats i el Bullidor de la Llet, un dels entrebancs d'aquesta cursa, passant al llarg d'un torrent ple d'aigua i de roques lliscants, zona molt dificultosa amb reagrupament general de corredors, i per fi, arribada a Can Cerdanyola, on esperava el control 6, amb més síndria, beguda de cola i mitjons secs a dojo...

Els Empedrats, plens d'aigua, de nit es fa molt dur

Allà tothom era conscient de la dificultat que s'acabava de superar. Repostatge d'aigües i canvi obligat de mitjons per anar a buscar la següent pujada. La cursa no permetia cap respir, pujar, baixar, pujar, baixar...
Paco davant, sempre, lluitant entre els 25 primers, els altres 4 anaven bastant enrere, però encara entre els 60-70 primers i arribava la pujada de 500 m. del Coll de l'Escriga, per unes trialeres molt pendents, acompanyats per una parella andalusa que no va poder seguir el ritme dels nostres, pujant forts, tirant del grup, fent relleus, animant en Diego, que anava patint.
De nou arribada a la civilització, carretera de Bagà a Gisclareny, amb reagrupament dels nostres fondistes i pas pel petit poble en direcció al Coll de la Bena.

Gisclareny, el Coll de la Bena i el Pedraforca. De nit els llums decoren aquesta vall

Xerrades en un dels trams més tranquils, amb els companys, amb d'altres corredors, fins arribar als peus del Pedraforca, la seva silueta, imponent, i de l'altre cantó de la vall els llums de les cases de Saldes. Molt bonic.

De nit, la silueta del Pedraforca es retalla entre les estrelles

La cursa baixava des del Coll de Llúria per un terreny garrigòs, molt aspre, amb trampes de pedra i arrels, i barrancs molt profunds i foscos, baixant ara amb soledat, els corredors s'havien estirat molt, Paco davant de tot i la resta ben posicionats, però baixada interminable i dura, fins el control 7, al km 65, el Molí de Can Ferrer, sorprenent indret a la vora d'un riu, inondat amb la música house-machine que arribava no se sap d'on, enmig del Parc del Pedraforca: animadets anaven els voluntaris d'aquest avituallament.
Els corredors afrontaven l'enèsima pujada, aquesta de 450 m, fins a Ca la Pruna, on començava un tram mixte de camins de terra i asfalt enmig d'una zona relativament poblada. Paco davant, enganxat amb els capdavanters, y el grup de 4 que continuava lluitant, sense més corredors a la vista, animant en Diego, animant-se ells mateixos, intentant no perdre-s'hi.
Intentant-ho, perquè els hi va passar. Manca de concentració, o de refleixos, o cansament, son, el pas de les hores passava factura: van agafar el camí dret quan havien de girar a la dreta, de nou van haver de tornar, també de pujada, fins retrobar-se amb les marques i agafar el bon camí: hi van perdre al menys 20 minuts.
Superat aquest pal, van arribar al control 8, per repostar els dipòsits d'aigua, canviar-se de mitjons i afrontar els últims 19 km, menys d'una mitja marató.
Començava l'última pujada forta, de 350 m. de desnivell, cap al Coll de la Creu de Fumanya, a prop dels Rasos de Peguera. Es va fer de dia, de cop, o això és el que els hi va semblar als nostres corredors. Paco anava fort, era una pujada per asfalt, passant pel costat de les mines. Diego havia sortit sol a l'últim control i darrere seu els altres 3.

Els corredors van poder veure les petjades de dinosauri a les antigues mines de carbó de Fumanya, al costat del camí

Els corredors ja anaven molt tocats: en Paco enfilava cap a Berga, Fran, Toni i Pere arribaven a la Creu de Fumanya, control 9, avançant encara alguns corredors a la forta pujada, i Diego, que s'havia perdut sol, va arribar una mica més tard.
Ja era de dia i s'havia de fer l'últim esforç, baixant al riu de Peguera per un sender que destrossava els peus, encara avançant més gent i intentant, és clar, posicionar-se respecte d'ells mateixos.

.

Paco, feliç després d'arribar

I així, mentre Paco arribava a Queralt, en Toni es va anar destacant a la pujada a l'Estany de Peguera, Pere i Fran darrere seu i Diego una mica despenjat.

La casa de l'Estany, i després ràpida baixada a Espinalbet

Toni va passar pel control 10, a Espinalbet, enfilant de seguida el camí de Queralt i una mica més tard van arribar Pere, Diego i Fran, però finalment, a l'última pujada, al Cap de la Tartanera, curta però molt vertical, es va terminar de decidir la classificació dels nostres atletes, arribant a les escales i a la meta del Santuari de Queralt en Toni.Més tard en Fran i en Pere, i poc després en Diego. Tots entre els 66 primers del total de 500 a la sortida i només 309 arribats.

Fran i Pere entrant junts a meta

Diego també molt content amb la bona marca aconseguida

Paco i Toni, felicitant-se pel èxit assolit


Pere, gaudint de la seva marca i classificació

Diploma d'en Paco, acreditant 14 hores i un minut, va ser el millor dels nostres fondistes

Paco, excel.lent lloc 21 amb un temps de 14 hores, i la resta fenomenal, entre els llocs 61 i 66, fregant les 16 hores, molt per sota de les marques obtingudes dos anys abans i del promig de 19 que té aquesta cursa per muntanya, i Fran, debutant i finisher.

Fran, descansant i rumiant sobre tot el que havia viscut a la cursa

Els Fondistes de Vilassar de Dalt van fer una competició de luxe, satisfacció total

Ja a Vilassar, es van reunir per fer un dinar de germanor amb els seus familiars i alguns companys. Bon profit, valents.

En resum, participació de molta qualitat dels Fondistes de Vilassar de Dalt:

14:01:00 Paco del Moral

15:55:00 Toni Sala

16:03:00 Fran Izquierdo

16:03:00 Pere Buquet

16:07:00 Diego García

¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨
Triatlò Sprint de Mataró. 3 juny 2007

¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨

La temporada de triatlò va començar a Mataró pel nostre representant en aquesta especialitat esportiva, en Karli Puig, a la modalitat Sprint, 750 m de natació, 20 km de bicicleta i 5 km de cursa a peu.

Va ser a la bicicleta on va tenir problemes musculars arrossegats des de la Marató de Barcelona, però a mesura que passaven els km es va anar trobant millor, fent la cursa a peu molt ràpida, 20:15, avançant molts corredors, i entrant a meta amb un temps de 1:17:57, millor registre personal. Felicitats, Karli.

.

En Karli, pletòric, a la cursa a peu.

1:17:57 Karli Puig¨